28.4.09

Els fills.

És un tema que en una parella sempre acaba sortint, o entre els amics. La típica situació d’anar a conèixer els sogres i et pregunten: “I quins són els postres plans de futur? Teniu pensat tenir alguna criatura?”

Són temes massa complicats per tractar-los a la lleugera. S’ha de tenir en compte diversos factors:

Fins a quin punt pots estar segur que podràs educar el teu fill? Tal i com s’ironitza en la vinyeta, és temps de crisi , i un fill ben alimentat (en el sentit de cuidat i no estrictament alimentari) és car.


Fins a quin punt pots estar segur que sereu els dos progenitors qui el cuidarà? Ja se sap que el sistema parental està canviant molt en l’actualitat, i que res és el que era. Les parelles són molt diverses i les seves formes més encara (ja no hi ha lloc per la imaginació).

Què és el que l’hi convé a un fill? Quina és la concepció que en tenen els pares actuals o els que ho seran en breu?

Pensava que un fill era fruit d’alegria, però la gent ha descobert que ja no vénen amb el pa sota el braç, sinó amb ganes de guerra. Pensava que un fill era fruit de l’amor entre dues persones, però les circumstàncies poden fer variar tant els sentiments… Pensava, i encara penso. Per què ha de ser tan complicat quan en realitat no ho és?

La paciencia es un arbol de raices amargas pero de frutos dulces.


La paciència diuen que és la mare de la ciència, i fins i tot, hi ha qui afegeix, que és l’àvia de …

El que està clar, que sent parent de qui sigui, no està present entre nosaltres. Avui, com qualsevol altre dia, asseguda en el bus he pogut observar una mare atabalada i el seu fill, que com qualsevol de la seva edat, no té gaire interès en assistir a les classes. Han pujat i la mare ja s’ha estressat perquè el pobre noi s’ha allunyat més del que ella desitjava. La següent vegada ja l’ha escridassat, i li ha donat una estrebada perquè es col·loqués allà on ella desitjava.

Ningú ha dit res, o no hi parava atenció, o bé no anava amb ell, o ja hi està acostumat. El que ara trobo més important seria la tercera opció: estar acostumat. La gent de ciutat, i ara també en els pobles, estan acostumats a l’estrés, a les respostes exagerades, al caminar-còrrer ràpid... És normal això? Un hi ha d’estar acostumat? És sa?

L’estrés s’ha convertit en un element indispensable de la nostra vida, a un factor que s’ha d’incloure en el currículum vitae per tal de poder aconseguir la millor feina. O es que algú s’ha plantejat en algun moment anar al passeig Marítim, les Rambles o qualsevol altre racó, a seure’s i veure com la gent passa al seu costat? I quan un va a donar un volt, perquè té “temps lliure”, i el sorprén el seu company dient-li "No t’embalis!"; a algú li ha passat?

26.3.09

Productes...

26/03/09

Asfixiada, cansada, dolguda i traida. M'han enganyat parlant-me de princeses, de nens feliços i de governants justos. M'han enganyat quan m'han fet creure que el nostre és el millor indret del món i la nostra la gent més tolerants.

M'he descobert avui, i alguns podràn retreure'm que ja vaig tard; m'he descobert avui com a producte, com a màteria, com a objecte que pot ser comprat o venut. M'he descobert en una societat que tant sols em vol per treballar, puig aquell que no treballa no serà ben rebut, restara exclòs donat que qui no treballa, no cobra; i quI no cobra no viu perquè no cobra, per tant no consum. I, oh déu meu (que ja saps que no existeixes), m'has fet craure al mig d'un món on qui no consum no és. S'han perdut els valors que potser dubtaria que existissin de no ser per les grans gestes d'aquells que encara intenten canviar aquesta cosa que anomanem llar, poble, país potser, nació alguns, món la majoria.

Cansada estic d'aquest mòn de la pela que per sort o per desgràcia m´és difícil d'ignorar... amb les galtes xopes de llàgrimes provaré de somriure al germà, però no per a dir-li que tot això és perfecte, no per a dir-li que el nostre és el millor sistema del món, no per a dir-li tampoc que el nostre és el millor sistema possible... No. Li somriure per dir-li que en mi, i crec que en molts, encara hi resta esperança. L'esperança de saber que l'home és l'home i n'hi ha que essent homes és creuren déu... Però ni l'home més gran del món podrà aturar l'atac d'un poble únit.

Andilla

23.11.08

made in china

visca el món capitalista!
visca l'especulació!
visca els diners!!



ningú s'ha preocupat mai per les petites empreses, per aquelles que a part de vendre et pregunten què tal va tot per casa?

ningú s'ha precupat mai per la gran invasió de Xina en els mercats?

ningú s'ha plantejat mai que ara els reis mags vénen de Xina i no d'on solia venir?

ningú sha precupat mai per totes aquelles persones que van donar els seus diners a un estat que no els recompensa només per l'avaricia?

ningú s'ha plantejat perquè les pensions continues baixes i pot ser que no puguin mai mentre els bancs, que navegen en bitllets de 500€, reben millons d'euros?

ningú ha mirat una noticía des d'una altra basant? (quan un avi venia marihuana perquè no era capaç d'arribar a final de mes tot i cobrar la pensió que li "pertoca")

visca el món capitalista!
visca l'especulació!
visca els diners!!

12.11.08

Potser pensar en un nou sistema..

Arriba el moment de preguntar-se si és correcte i eficaç el sistema polític on vivim actualment. No vull discutir sobre governs en concret sinó en la democràcia en general. Tansols vull fer una petita reflexió que molts ja han fet però que encara no han fet molts d'altres.
Fins fa poc creia en la democràcia com a millor sistema d'entre els possibles; per què? Em semblava que permetia a la totalitat de la societat d'acceptar o rebutjar els canvis que se succeeixen en allò que ens rodeja, en això que anomenem societat. Em semblava evident (democràcia => poder en mans del poble). Vist el vist, no és així. Feta la llei feta la trampa. Les votacions ens permeten elegir d'entre uns grups que amb diferents noms i petites variacions han de representar una societat avorrida, cansada, exhausta, que odia la política i el que comporta. Tan sols una petita part dels polítics busca una millora global; i són tan pocs el que obliden el seu nom per governar amb les idees que al final no existeixen o acaben corromputs. Un cop cada quatre anys s'escull aquells que governarà durant els seguents quatre anys i representar+a a uns votants que sovint dessentiran de les idees del propi governador.
Sovint es justifica que la democràcia és el millor perquè la unió Sovietica caigué, però val a dir que ara, desprès de dies, l'anomentat capitalisme esta en problemes i mira per on, alguns, desprès de guerres, victories i derrotes s'han atrevit a dir que Marx tenia raó.
Si un sistema no funciona, no funciona. Però no per això ens veiem obligats a acceptar l'altre alternativa com a única havent-n'hi d'altres que per ser menys pronunciades semblen no existir. I al cap i a la fi, perquè no una altra altenrativa? Potser alguna que no tingui nom i que puguem críticar i canviar a voluntat sens que cap seguidor s'ofengui i ens declari la guerra perquè toquem ides consagrades.

Ho deixo a l'aire perquè no vull allargar-me i avorrir el tema. Ara com ara tant sols espero que algú (com ja han fet tants d'altres) es planteji si és correcte delegar a favor d'altres que en contades ocasions caminaran cap allà on jo vull anar.
Diria que possiblement hi ha un sistema millor, però és que segur que hi ha un sistema millor que encara esta per plantejar-se (o no...). Obro una porta que mai no ha estat tancada però que alguns intenten amagar que és oberta.

Salut! i gràcies per llegir.

5.10.08

NOMÉS SÉ QUE NO SÉ RES (Sòcrates)

La ignorància. Maleïda i rebutjada per uns quants és abraçada per tanta altra gent que fins pot semblar impossible que estiguem vivint en aquesta època dels mitjans, que més que fer-nos bé, sembla que ens està corrompen i que està escampant més mentides que no pas veritats, però bé.... això és un altre tema.
Jo avui tant sols vull alçà un crit, una veu, per a rebutjar la ignorància estúpida. I dic ignorància estúpida perquè al cap i a la fi tots podem ser ignorants en un tema més que en altres (i jo la primera!). El que vinc a crítica ara no és aquest no saber que entenc com a normal sinó aquest no saber que no té cap mena de fonament, aquest no interès pel món, el no interès per a la pròpia persona o per a la resta de persones que hi ha al voltant d'un. Aquest no interès cap a la actualitat i al saber.

LA ANOREXIA NERVIOSA COMO FORMA DE VIDA

"¿Quién soy? La verdad es que no lo sé. Una artista, una actriz, una apasionada del teatro y, sobre todo y ante todo, una enamorada de la vida, de su belleza y de la riqueza del universo terrestre que nos ofrece la naturaleza... Sin embargo, cada día se me presenta como una lucha permanente contra la anorexia... Anna, esta Anna, esta enfermedad a la que yo llamo Anna: la anorexia, que vive en mí desde que cumplí los 13 años".

Las palabras de Isabelle Caro hablan por si solas. Esta fotografía fue tomada por un fotógrafo sensacionalista llamado Toscani. La mujer (por que aunque la anorexia nerviosa es famosa entre las adolescentes, también están en grabe peligro las mujeres de 25 a 40 años) tiene 27 años y durante una década a estado enferma. Su fama es su enfermedad. Las ganas de vivir hasta morir por rechazar su cuerpo, las ganas de caerse desvaída en medio de la calle por los prejuicios y arquetipos de la sociedad, las ganas de besar a la muerte hasta enloquecer.

¿Se convertirá la anorexia en la forma de vida de las mujeres (y también hombres, que se suben al tren) de las próximas décadas?

Carme Triadó dijo en una clase de psicología que ella no creía que la televisión ni la sociedad fueran los principales culpables de esta enfermedad... Eso deberían decírselo a una isla del Pacífico que no tubo televisión hasta finales de los años ochenta, un año más tarde empezaron a brotar las niñas-palo.

EL COS COM A CULTE

Sota el títol de “Silicona per sorteig” el Periódico (1.10.08) anuncia que en Argentina hi ha discoteques en que després d’una nit de bogeria es pot acabar amb un premi sota el braç, o implantat als pits tal i com acostuma a passar. El trofeu, cada vegada més cobejat, no és res més que el pagament d’una operació d’estètica. La silicona és la solució actual?

Les embarassades acostumen a sentir-se malament físicament pel fet de portar una cosa que en certa manera no els “pertany”. Els peus s’inflen, la pell tiba i s’intensifica el dolor d’esquena ja que el teu cos no tenia assimilat aquell pes com a propi. Passa el mateix amb la silicona?

Això és una denúncia, no a la silicona en sí, sinó a tots els esteotips que la societat està creant sent o no conscient (millor que sigui inconscient, perquè fer-se mal a un mateix de manera “voluntària” significaria el fi de la raó humana). Molts estereotips han perjudicat seriosament a la dona, i ara, actualment, també estan passant al sexe contrari.

La silicona que t’explota si vas a la muntanya (les alçades), les noies que es cauen perquè no tenen punt de suport (massa primes), les que ploren perquè no els entra una 36, les que es lleven una hora abans per poder maquillar-se i pentinar-se adequadament per mostrar als passatgers del transport públic lo perfectes que són fins i tot a primera hora del matí... Hi ha tantes coses que provoquen aquests estereotips.

Sí que és cert que un ha de procurar que el seu cos sigui el millor possible, però sense arribar a ser malaltís. Implantar-se un braç, una cama o alguna altra mena de pròtesi necessària per la vida diària sí que ho puc entendre, però la silicona? Què et garanteix, una vida sexual llarga fins que només tinguis el pit perfecte perquè estaràs arrugada com una pansa?

LA VERDAD TIENE DISTINTAS CARAS

Tal y como se puede ver en esta paradoja siempre hay más de un punto de vista:

Euatlo era un joven sin recursos económicos que deseaba estudiar con Protágoras con la idea de dedicarse a la abogacía. Protágoras, que apreciaba la inteligencia del joven, le propuso que asistiera a sus clases y que una vez ganara su primer pleito ejerciendo de abogado, le abonara sus honorarios. El joven estuvo de acuerdo en el arreglo.

Euatlo, efectivamente, asistió a todas las lecciones pero, cuando acabó su formación, anunció que finalmente no se iba a dedicar a la abogacía, sino a la política, y que, por tanto, no estaba en obligación de pagar sus honorarios, pues jamás ganaría un pleito. Protágoras amenazó al estudiante con un pleito y el joven argumentó:

«Si vamos a juicio, Protágoras, y yo gano, por este mandamiento judicial, no te tendré que pagar; si pierdo, dado que aún no habré ganado mi primer pleito, y esta era nuestra condición, tampoco tendré que pagar. Así, pues, Protágoras, no te conviene ir a juicio: seguro que lo perderás.»

A lo que Protágoras replicó:

«Si vamos a juicio, Euatlo, y yo gano, por este mandamiento judicial, me habrás de pagar; si pierdo, tú habrás ganado tu primer pleito y por razón de nuestro antiguo pacto, me habrás de pagar.»

Después de leer la paradoja de Protágoras uno puede plantearse quién de los dos es el que lleva la razón: ¿el alumno o Protágoras?

Ya dijo en su día Antonio Machado que la verdad es lo que es, y sigue siendo verdad aunque se piense al revés. Lo que nos lleva a pensar que hay tantas verdades como personas en el mundo.

Todas las cosas tienen más de un punto de vista. No es uno el que tiene razón y el otro el que está engañando, sino que puede que los dos digan certezas que aunque se opongan no son mentiras. Para hacerlo más visual, ya que se dice que una imagen puede ser más clara que un grupo de palabras vamos a observar la imagen tan común de la mujer joven-vieja:

Sería verdad que uno dijera que ve a una muchacha, pero aunque fuera totalmente opuesto, también sería cierto que otro explicara porqué ve a una mujer vieja. Es cierto que se trata de una ilusión óptica, pero todo depende desde donde se mire, ¿no? Una cosa no tiene porque quitarle protagonismo a otra.

Así pues, a favor de quien os posicionáis: ¿del alumno, del maestro o de ambos?

DE PEU O ARROSSEGANT-SE

Succeeix que hi ha un banquet, és enorme el succés i a tu t’han convidat. Accedeixes a anar-hi i t’hi dirigeixes. Tanmateix quan arribes a la porta veus que hi ha quelcom que no tenies pensat. Has d’entrar al lloc on es porta a terme l’esdeveniment i tens dos alternatives per fer-ho; hi ha dos portes. N’hi ha una de gran al centre, amb tres metres d’alçada i dos d’amplada. Hi ha una altra porta a un racó, petita, a ran de terra, de mig metre per mig metre. Te’n vas cap a la gran i quan pretens travessar la porta t’aturen:

“Tens dos opcions –et diu aquell que t’atura- Pots passar per aquesta porta, però fes-ho sabent que ha dins, abans de la sala, hi ha homes preparats per fuetejar-lo a plaer seu. Si no vols arriscar-t’hi pots entra per allà.”

Et senyala l’entrada petita, per on hauràs d’entrar arrossegant-te, entrant a la sala així.

I aquí el dilema i les dos opcions. Per on passeu i perquè?