Els fills.

És un tema que en una parella sempre acaba sortint, o entre els amics. La típica situació d’anar a conèixer els sogres i et pregunten: “I quins són els postres plans de futur? Teniu pensat tenir alguna criatura?”

Són temes massa complicats per tractar-los a la lleugera. S’ha de tenir en compte diversos factors:

Fins a quin punt pots estar segur que podràs educar el teu fill? Tal i com s’ironitza en la vinyeta, és temps de crisi , i un fill ben alimentat (en el sentit de cuidat i no estrictament alimentari) és car.

Fins a quin punt pots estar segur que sereu els dos progenitors qui el cuidarà? Ja se sap que el sistema parental està canviant molt en l’actualitat, i que res és el que era. Les parelles són molt diverses i les seves formes més encara (ja no hi ha lloc per la imaginació).

Què és el que l’hi convé a un fill? Quina és la concepció que en tenen els pares actuals o els que ho seran en breu?

Pensava que un fill era fruit d’alegria, però la gent ha descobert que ja no vénen amb el pa sota el braç, sinó amb ganes de guerra. Pensava que un fill era fruit de l’amor entre dues persones, però les circumstàncies poden fer variar tant els sentiments… Pensava, i encara penso. Per què ha de ser tan complicat quan en realitat no ho és?

La paciencia es un arbol de raices amargas pero de frutos dulces.

La paciència diuen que és la mare de la ciència, i fins i tot, hi ha qui afegeix, que és l’àvia de …

El que està clar, que sent parent de qui sigui, no està present entre nosaltres. Avui, com qualsevol altre dia, asseguda en el bus he pogut observar una mare atabalada i el seu fill, que com qualsevol de la seva edat, no té gaire interès en assistir a les classes. Han pujat i la mare ja s’ha estressat perquè el pobre noi s’ha allunyat més del que ella desitjava. La següent vegada ja l’ha escridassat, i li ha donat una estrebada perquè es col·loqués allà on ella desitjava.

Ningú ha dit res, o no hi parava atenció, o bé no anava amb ell, o ja hi està acostumat. El que ara trobo més important seria la tercera opció: estar acostumat. La gent de ciutat, i ara també en els pobles, estan acostumats a l’estrés, a les respostes exagerades, al caminar-còrrer ràpid... És normal això? Un hi ha d’estar acostumat? És sa?

L’estrés s’ha convertit en un element indispensable de la nostra vida, a un factor que s’ha d’incloure en el currículum vitae per tal de poder aconseguir la millor feina. O es que algú s’ha plantejat en algun moment anar al passeig Marítim, les Rambles o qualsevol altre racó, a seure’s i veure com la gent passa al seu costat? I quan un va a donar un volt, perquè té “temps lliure”, i el sorprén el seu company dient-li "No t’embalis!"; a algú li ha passat?

Productes...

26/03/09

Asfixiada, cansada, dolguda i traida. M'han enganyat parlant-me de princeses, de nens feliços i de governants justos. M'han enganyat quan m'han fet creure que el nostre és el millor indret del món i la nostra la gent més tolerants.

M'he descobert avui, i alguns podràn retreure'm que ja vaig tard; m'he descobert avui com a producte, com a màteria, com a objecte que pot ser comprat o venut. M'he descobert en una societat que tant sols em vol per treballar, puig aquell que no treballa no serà ben rebut, restara exclòs donat que qui no treballa, no cobra; i quI no cobra no viu perquè no cobra, per tant no consum. I, oh déu meu (que ja saps que no existeixes), m'has fet craure al mig d'un món on qui no consum no és. S'han perdut els valors que potser dubtaria que existissin de no ser per les grans gestes d'aquells que encara intenten canviar aquesta cosa que anomanem llar, poble, país potser, nació alguns, món la majoria.

Cansada estic d'aquest mòn de la pela que per sort o per desgràcia m´és difícil d'ignorar... amb les galtes xopes de llàgrimes provaré de somriure al germà, però no per a dir-li que tot això és perfecte, no per a dir-li que el nostre és el millor sistema del món, no per a dir-li tampoc que el nostre és el millor sistema possible... No. Li somriure per dir-li que en mi, i crec que en molts, encara hi resta esperança. L'esperança de saber que l'home és l'home i n'hi ha que essent homes és creuren déu... Però ni l'home més gran del món podrà aturar l'atac d'un poble únit.

Andilla