La paciencia es un arbol de raices amargas pero de frutos dulces.

La paciència diuen que és la mare de la ciència, i fins i tot, hi ha qui afegeix, que és l’àvia de …

El que està clar, que sent parent de qui sigui, no està present entre nosaltres. Avui, com qualsevol altre dia, asseguda en el bus he pogut observar una mare atabalada i el seu fill, que com qualsevol de la seva edat, no té gaire interès en assistir a les classes. Han pujat i la mare ja s’ha estressat perquè el pobre noi s’ha allunyat més del que ella desitjava. La següent vegada ja l’ha escridassat, i li ha donat una estrebada perquè es col·loqués allà on ella desitjava.

Ningú ha dit res, o no hi parava atenció, o bé no anava amb ell, o ja hi està acostumat. El que ara trobo més important seria la tercera opció: estar acostumat. La gent de ciutat, i ara també en els pobles, estan acostumats a l’estrés, a les respostes exagerades, al caminar-còrrer ràpid... És normal això? Un hi ha d’estar acostumat? És sa?

L’estrés s’ha convertit en un element indispensable de la nostra vida, a un factor que s’ha d’incloure en el currículum vitae per tal de poder aconseguir la millor feina. O es que algú s’ha plantejat en algun moment anar al passeig Marítim, les Rambles o qualsevol altre racó, a seure’s i veure com la gent passa al seu costat? I quan un va a donar un volt, perquè té “temps lliure”, i el sorprén el seu company dient-li "No t’embalis!"; a algú li ha passat?