Productes...

26/03/09

Asfixiada, cansada, dolguda i traida. M'han enganyat parlant-me de princeses, de nens feliços i de governants justos. M'han enganyat quan m'han fet creure que el nostre és el millor indret del món i la nostra la gent més tolerants.

M'he descobert avui, i alguns podràn retreure'm que ja vaig tard; m'he descobert avui com a producte, com a màteria, com a objecte que pot ser comprat o venut. M'he descobert en una societat que tant sols em vol per treballar, puig aquell que no treballa no serà ben rebut, restara exclòs donat que qui no treballa, no cobra; i quI no cobra no viu perquè no cobra, per tant no consum. I, oh déu meu (que ja saps que no existeixes), m'has fet craure al mig d'un món on qui no consum no és. S'han perdut els valors que potser dubtaria que existissin de no ser per les grans gestes d'aquells que encara intenten canviar aquesta cosa que anomanem llar, poble, país potser, nació alguns, món la majoria.

Cansada estic d'aquest mòn de la pela que per sort o per desgràcia m´és difícil d'ignorar... amb les galtes xopes de llàgrimes provaré de somriure al germà, però no per a dir-li que tot això és perfecte, no per a dir-li que el nostre és el millor sistema del món, no per a dir-li tampoc que el nostre és el millor sistema possible... No. Li somriure per dir-li que en mi, i crec que en molts, encara hi resta esperança. L'esperança de saber que l'home és l'home i n'hi ha que essent homes és creuren déu... Però ni l'home més gran del món podrà aturar l'atac d'un poble únit.

Andilla

Potser pensar en un nou sistema..

Arriba el moment de preguntar-se si és correcte i eficaç el sistema polític on vivim actualment. No vull discutir sobre governs en concret sinó en la democràcia en general. Tansols vull fer una petita reflexió que molts ja han fet però que encara no han fet molts d'altres.
Fins fa poc creia en la democràcia com a millor sistema d'entre els possibles; per què? Em semblava que permetia a la totalitat de la societat d'acceptar o rebutjar els canvis que se succeeixen en allò que ens rodeja, en això que anomenem societat. Em semblava evident (democràcia => poder en mans del poble). Vist el vist, no és així. Feta la llei feta la trampa. Les votacions ens permeten elegir d'entre uns grups que amb diferents noms i petites variacions han de representar una societat avorrida, cansada, exhausta, que odia la política i el que comporta. Tan sols una petita part dels polítics busca una millora global; i són tan pocs el que obliden el seu nom per governar amb les idees que al final no existeixen o acaben corromputs. Un cop cada quatre anys s'escull aquells que governarà durant els seguents quatre anys i representar+a a uns votants que sovint dessentiran de les idees del propi governador.
Sovint es justifica que la democràcia és el millor perquè la unió Sovietica caigué, però val a dir que ara, desprès de dies, l'anomentat capitalisme esta en problemes i mira per on, alguns, desprès de guerres, victories i derrotes s'han atrevit a dir que Marx tenia raó.
Si un sistema no funciona, no funciona. Però no per això ens veiem obligats a acceptar l'altre alternativa com a única havent-n'hi d'altres que per ser menys pronunciades semblen no existir. I al cap i a la fi, perquè no una altra altenrativa? Potser alguna que no tingui nom i que puguem críticar i canviar a voluntat sens que cap seguidor s'ofengui i ens declari la guerra perquè toquem ides consagrades.

Ho deixo a l'aire perquè no vull allargar-me i avorrir el tema. Ara com ara tant sols espero que algú (com ja han fet tants d'altres) es planteji si és correcte delegar a favor d'altres que en contades ocasions caminaran cap allà on jo vull anar.
Diria que possiblement hi ha un sistema millor, però és que segur que hi ha un sistema millor que encara esta per plantejar-se (o no...). Obro una porta que mai no ha estat tancada però que alguns intenten amagar que és oberta.

Salut! i gràcies per llegir.

NOMÉS SÉ QUE NO SÉ RES (Sòcrates)

La ignorància. Maleïda i rebutjada per uns quants és abraçada per tanta altra gent que fins pot semblar impossible que estiguem vivint en aquesta època dels mitjans, que més que fer-nos bé, sembla que ens està corrompen i que està escampant més mentides que no pas veritats, però bé.... això és un altre tema.
Jo avui tant sols vull alçà un crit, una veu, per a rebutjar la ignorància estúpida. I dic ignorància estúpida perquè al cap i a la fi tots podem ser ignorants en un tema més que en altres (i jo la primera!). El que vinc a crítica ara no és aquest no saber que entenc com a normal sinó aquest no saber que no té cap mena de fonament, aquest no interès pel món, el no interès per a la pròpia persona o per a la resta de persones que hi ha al voltant d'un. Aquest no interès cap a la actualitat i al saber.

LA ANOREXIA NERVIOSA COMO FORMA DE VIDA

"¿Quién soy? La verdad es que no lo sé. Una artista, una actriz, una apasionada del teatro y, sobre todo y ante todo, una enamorada de la vida, de su belleza y de la riqueza del universo terrestre que nos ofrece la naturaleza... Sin embargo, cada día se me presenta como una lucha permanente contra la anorexia... Anna, esta Anna, esta enfermedad a la que yo llamo Anna: la anorexia, que vive en mí desde que cumplí los 13 años".

Las palabras de Isabelle Caro hablan por si solas. Esta fotografía fue tomada por un fotógrafo sensacionalista llamado Toscani. La mujer (por que aunque la anorexia nerviosa es famosa entre las adolescentes, también están en grabe peligro las mujeres de 25 a 40 años) tiene 27 años y durante una década a estado enferma. Su fama es su enfermedad. Las ganas de vivir hasta morir por rechazar su cuerpo, las ganas de caerse desvaída en medio de la calle por los prejuicios y arquetipos de la sociedad, las ganas de besar a la muerte hasta enloquecer.

¿Se convertirá la anorexia en la forma de vida de las mujeres (y también hombres, que se suben al tren) de las próximas décadas?

Carme Triadó dijo en una clase de psicología que ella no creía que la televisión ni la sociedad fueran los principales culpables de esta enfermedad... Eso deberían decírselo a una isla del Pacífico que no tubo televisión hasta finales de los años ochenta, un año más tarde empezaron a brotar las niñas-palo.

EL COS COM A CULTE

Sota el títol de “Silicona per sorteig” el Periódico (1.10.08) anuncia que en Argentina hi ha discoteques en que després d’una nit de bogeria es pot acabar amb un premi sota el braç, o implantat als pits tal i com acostuma a passar. El trofeu, cada vegada més cobejat, no és res més que el pagament d’una operació d’estètica. La silicona és la solució actual?

Les embarassades acostumen a sentir-se malament físicament pel fet de portar una cosa que en certa manera no els “pertany”. Els peus s’inflen, la pell tiba i s’intensifica el dolor d’esquena ja que el teu cos no tenia assimilat aquell pes com a propi. Passa el mateix amb la silicona?

Això és una denúncia, no a la silicona en sí, sinó a tots els esteotips que la societat està creant sent o no conscient (millor que sigui inconscient, perquè fer-se mal a un mateix de manera “voluntària” significaria el fi de la raó humana). Molts estereotips han perjudicat seriosament a la dona, i ara, actualment, també estan passant al sexe contrari.

La silicona que t’explota si vas a la muntanya (les alçades), les noies que es cauen perquè no tenen punt de suport (massa primes), les que ploren perquè no els entra una 36, les que es lleven una hora abans per poder maquillar-se i pentinar-se adequadament per mostrar als passatgers del transport públic lo perfectes que són fins i tot a primera hora del matí... Hi ha tantes coses que provoquen aquests estereotips.

Sí que és cert que un ha de procurar que el seu cos sigui el millor possible, però sense arribar a ser malaltís. Implantar-se un braç, una cama o alguna altra mena de pròtesi necessària per la vida diària sí que ho puc entendre, però la silicona? Què et garanteix, una vida sexual llarga fins que només tinguis el pit perfecte perquè estaràs arrugada com una pansa?

LOS ANUNCIOS: UN EXCESO QUE YA NO ES TAN RENDIBLE

Los anuncios son muy comunes en nuestros televisores. Es un método publicitario para poder conseguir que la gente compre determinados productos, pero también se podría hacer referencia a ellos como elementos de tortura.

En España el número de anuncios que son emitidos en una hora supera con creces el nivel permitido por la Unión Europea.

«La Comisión Europea ha realizado un ultimátum a España por el exceso de publicidad en televisión. El dictamen considera que España viola los límites a la publicidad televisiva que impone la Directiva europea Televisión sin Fronteras. España tiene un expediente abierto desde julio de 2007, después de que un estudio realizado en 2005 y 2006 revelase que "las mayores cadenas españolas de televisión españolas, públicas y comerciales, superan de largo y de forma regular el límite de 12 minutos por hora de anuncios y teletienda".»

http://espana.barrapunto.com/es/08/05/06/2211225.shtml

Además de llegar a ser ilegal la proporción de minutos que se destinan a los anuncios en una hora de emisión, además de impedir seguir un programa con total normalidad (cuando uno mira una película y después de una pausa ya no sabe de que iba la historia)... después de todo eso, uno puede llegar a leer en el periódico (una sección pequeña y sin importancia) que la publicidad llega a ser inútil y no es rendible poner anuncios.

Cuando emitieron en TVE la película de Hellboy, un crítico de la televisión apuntó que había sido una “tortura” intentar ver la película por la gran cantidad de anuncios y las largas pausas que se habían hecho después de ver un máximo de cinco escenas. Lo peor es que si uno acababa el artículo, el señor decía que muchas empresas no creen que las películas sean el lugar más adecuado para poner sus anuncios. Las películas ya no son rendibles para los que quieren poner sus anuncios.

Así pues, ¿no sería más ético que nos dejaran ver la película en paz, ser más legales y ahorrarse el dinero que invierten en los anuncios?